30 de setembre de 2016

De 10 anys al Turó del Cargol i al Park Güell (1/2)

En aquesta entrada i la següent faig un recorregut per la memòria i records personals de l'època de l'escola, guiat a través de les fotos que vaig fer-hi el passat agost rememorant moments d'aquells que et queden gravats de per vida. Espero que cadascú hi descobreixi quelcom seu, personal i intransferible, d'aquests que intento compartir aquí. 
La Baixada, un cop pujada
L'antiga Turó del Cargol
Durant uns quants anys, quan ja anava sola cap a l'escola, agafava l'autobús fins al carrer Bolívar i després pujava la Baixada de la Glòria (mai vaig entendre per què era una baixada, si l'important i dur era la pujada!). Aleshores ja hi havia algunes escales automàtiques, però menys que les que hi ha ara. I evidentment, molts dies s'espatllaven. Quan vaig fer aquesta foto he de confessar que al tram final entre Repartidor i Verdi pensava: “Ostres, recordo que es feia dur, però no recordava que pugés tant!”; i és que l'edat no perdona! Però tenia mèrit fer-ho quan tenia les cames tant curtes que sumant-me tota no arribava ni al metre i mig.


En aquella època la nostra escola era aquí, aquesta reixa pintada de groc era la nostra segona casa. I el que gairebé no es veu, darrera aquesta mena de posta de sol de la reixa, hi ha el pati. El pati era el terrat de l'edifici. Aquí hi fèiem “pati”, Educació Física, recordo també quan ens van començar a donar fluor, que per algun motiu ens l'havien donat aquí dalt. També recordo rebre aquí al Rei Carnestoltes i a la Senyora Quaresma, que després deixàvem tota la setmana a l'entrada de l'escola, a on es veuen ara unes jardineres, i cada dia miràvem a cada un dels seus peus quines eren les instruccions per al dia següent. Bé, o alguna cosa així, no ho recordo ben bé, i ho barrejo amb el que ens manava el Rei Carnestoltes durant tota la setmana (un dia tocava anar en pijama, un altre portar una ferida, un altre mitjons desaparellats...).

20 de setembre de 2016

Mirem-nos als ulls

Des de la denúncia pública que va fer la Maria Rovira d'una agressió sexual, a la que s'hi va afegir la de la Júlia Brosa, vaig veient paral·lelament articles d'homes, i de dones, que van més enllà del clàssic “ànims, això ho hem de canviar, vinga som-hi”, i demà ja no ens en recordarem, sinó que superen els nivells mínims que sempre he sabut que podia esperar de molts homes que conec, que veiessin com tots, ells, també moltes de nosaltres, tenim massa actituds masclistes habitualment, i que ens repetim que no és tant greu. I gràcies al meu activisme polític, i darrerament a través dels seus testimonis i dels articles que se n'han derivat, d'una forma més intensa, jo també he reflexionat i m'he fet més conscient del masclisme quotidià (micromasclismes) que ens oprimeix a tots i totes cada dia. És per això que també m'he decidit a explicar obertament la vegada que em van agredir sexualment.

25 de setembre de 2015

Jo votaré per...

Jo votaré per l'avi Narcís i l'àvia Maria, que van patir guerra i dictadura, i volien el millor pels seus fills i les seves nétes, per l'Enric, que malgrat la guerra i la dictadura va seguir lluitant des de la cultura i va tirar endavant tres fills meravellosos; per l'àvia Núria, que ni tan sols va poder veure el final de la dictadura ni créixer els seus tres fills, ni conèixer els seus quatre néts. Per la Tante Mili, que recordava amb orgull l'educació que havia rebut gràcies a la República. Per l'oncle Juanito, que s'emocionaria veient com fem vies i omplim Meridianes. I per la iaia Pepita, que ja treballava als 4 anys i va viure tota la merda que va viure però sempre va conservar l'humor.

I també votaré pel Martí, l'Elisenda, la Maite, el Ricard, en Joan, en Jordi, la Maria Rosa, l'Albert, i tots aquells que van haver de viure una colla d'anys de dictadura, i que no podien votar, ni expressar-se obertament, amb normalitat, ni reunir-se, ni parlar en la seva llengua materna, ni estudiar-la, i cada un d'ells anirà també a votar el diumenge, però jo també votaré per ells.

I també per la Gina, pel Nil, pels Marcs i per l'Oriol, i el Pau i el Jean i el Tom, i per tots els que vindran, perquè tinguin un futur millor que el que els pot prometre l'Estat Espanyol, perquè si tot segueix igual no serà millor, però si canviem les coses potser sí. I només per la remota possibilitat de millorar les possibilitats i les expectatives ja val la pena intentar-ho.

Aquest diumenge cap vot pot arribar tard al col·legi, cap vot es pot quedar a casa adormit, cap vot pot quedar-se pel camí de l'urna. Tots i cada un són importants. Sempre he defensat, des que tinc ús de raó, que no votar comporta la pèrdua del dret a queixar-se si no t'agrada el resultat. Si tens la remota sospita que construir un nou país pot provocar algun canvi positiu, HAS DE VOTAR. Vota JUNTS PEL SÍ. Si no veus cap possibilitat de millora seguint com fins ara, vota JUNTS PEL SÍ. I si no ho acabes de veure clar, vota CUP-Crida Constituent.

Jo tinc per qui votar, segur que tu també. I si no, #VotaPerMi!