Ironia fina

M'encanta llegir els articles de l'Empar Moliner. De tant en tant faig una repassada dels seus articles a l'Ara, procurant no deixar-me'n cap. I sovint acabo rient sola de cara a la pantalla de l'ordinador. Però sempre sé que si frego la rodeta del ratolí cap avall aniré a parar als comentaris de lectors (i lectores, clar). I sempre estic temptada de fer-ho, però a la vegada sé que si ho faig, després me'n penediré, perquè acabaré emprenyant-me. Em quedaré amb ganes de respondre a algunes opinions, quan ja no val la pena que ho faci, perquè ja ha passat més d'una setmana des que es va publicar l'article...


Però m'hi estic acostumant. Com que tinc certes debilitats i, reconeguem-ho, els humans som tafaners per naturalesa (diguem-ne curiosos, que queda millor), sovint llegeixo alguns dels comentaris. Dic alguns, perquè alguns dels articles generen llargues discussions de comentaris entre defensors i detractors de determinats sectors de la societat, així com de l'Empar Moliner. I cada vegada m'ho prenc amb més conya.

Malgrat tot, hi ha una cosa que encara no entenc. Si feu el mateix que jo, veureu que hi ha una colla de lectors (i lectores) que comenten sovint els articles en qüestió, per a dir, sempre d'una manera molt fina, que l'opinió que l'Empar Moliner transmet a l'article és un error majúscul.

Com més voltes hi dono menys ho entenc. Primer, si no t'agrada la ironia, o no l'entens, practica, agafa Pere Calders primer, i mira de riure i entendre la fina ironia d'Invasió Subtil, per exemple; fins que no trobis que té gràcia, no passis a Quim Monzó. I segon, si no suportes els articles de l'Empar Moliner ni la ironia en articles d'opinió d'un diari... deixa de llegir-los i cagar-t'hi! Quin sentit té? Ho sento, però és que encara no ho entenc. Perdoneu, ho deixo aquí que estic començant a emprenyar-me.