De 10 anys al Turó del Cargol i al Park Güell

En aquesta entrada faig un recorregut per part de la memòria i records personals de l'època de l'escola, guiat a través de les fotos que vaig fer-hi el passat agost rememorant moments d'aquells que et queden gravats de per vida. Espero que cadascú hi descobreixi quelcom seu, personal i intransferible, d'aquests que intento compartir aquí. 

La Baixada, un cop pujada

L'antiga Turó del Cargol

Durant uns quants anys, quan ja anava sola cap a l'escola, agafava l'autobús fins al carrer Bolívar i després pujava la Baixada de la Glòria (mai vaig entendre per què era una baixada, si l'important i dur era la pujada!). Aleshores ja hi havia algunes escales automàtiques, però menys que les que hi ha ara, crec. I evidentment, molts dies s'espatllaven. Quan vaig fer aquesta foto he de confessar que al tram final entre Repartidor i Verdi pensava: “Ostres, recordo que es feia dur, però no recordava que pugés tant!”; i és que l'edat no perdona! Però tenia mèrit fer-ho quan tenia les cames tant curtes que sumant-me tota no arribava ni al metre i mig.

En aquella època la nostra escola era aquí, aquesta reixa pintada de groc era la nostra segona casa. I el que gairebé no es veu, darrera aquesta mena de posta de sol de la reixa, hi ha el pati. El pati era el terrat de l'edifici. Aquí hi fèiem “pati”, Educació Física, recordo també quan ens van començar a donar fluor, que per algun motiu ens l'havien donat aquí dalt. També recordo rebre aquí al Rei Carnestoltes i a la Senyora Quaresma, que després deixàvem tota la setmana a l'entrada de l'escola, a on es veuen ara unes jardineres, i cada dia miràvem a cada un dels seus peus quines eren les instruccions per al dia següent. Bé, o alguna cosa així, no ho recordo ben bé, i ho barrejo amb el que ens manava el Rei Carnestoltes durant tota la setmana (un dia tocava anar en pijama, un altre portar una ferida, un altre mitjons desaparellats...).

La Miranda

Aleshores teníem davant l'edifici on hi havia els nens de 3 a 5 anys, a la Miranda. Els de 8è eren cada any els responsables d'anar a ajudar als migdies a les mestres dels petits a la seva hora de pati, així aconseguien finançament per al viatge de final de curs a Mallorca. Durant una època, o potser abans de passar de 4rt, també fèiem alguna hora de pati a la Miranda, al pati de dalt de tot, on recordo jugar-hi a futbol amb els nens, i als altres patis, on tinc records de saltar a la xarranca, a saltar les gomes o, malgrat la vergonya que em fa dir-ho, a jugar a “Sensación de Vivir”, on em tocava sempre fer d'Andrea, la que a totes ens semblava més lletja, més gran, menys guai...

L'escola dels petits d'abans de la Miranda era aquí

Abans, quan nosaltres teníem 3, 4 o 5 anys, no teníem la Miranda. Els petits estàvem a aquest edifici, més amunt del carrer, a la zona de casetes. El que es veu ara com una terrasseta era el nostre pati. Aquí hi tinc les primeres fotos de classe amb 4 o 5 anys (fins els 3 vaig estar al Nai, amb la Valentina), recordo empassar-me accidentalment algun xiclet, haver fet la primera (i gairebé última) malifeta amb una amiga, robar uns Donetes d'una motxilla d'algun altre nen o nena (ens van enganxar, clar), i recordo que em cantaven la cançó de la Pippi Langstrum quan portava dues trenes. Allà després d'haver passat a l'escola gran també hi fèiem algun taller, recordo en concret el de fotografia. Vam fer cadascú la seva càmera amb una capsa de sabates, i al pati, posar-nos-hi davant ben quiets una bona estona, per després entrar a l'habitació fosca (abans aula de P5) i revelar la foto. Tota una experiència! Aquest edifici pel que sabia el vam haver de deixar per aluminosi, en aquella època que hi va haver tants edificis amb aquest problema.

I tot això són records a partir de les fotos. De l'escola, si pogués entrar a dins, també en podria explicar molts. Recordo sentir-me alegre i feliç aquí quan em centro en certes coses. Però més enllà de la nostàlgia tinc una colla de mals records també. A mida que vam passar cursos la cruesa i injustícia d'alguns cap a mi va canviar-me, tot i que sempre era capaç d'aïllar la part bona de la part dolenta de l'escola. Malgrat això, escrivint això encara se'm fa un nus a la gola i se m'humitegen els ulls. Però tot això són figues d'un altre paner.

Per aquí entràvem al parc quan no hi havia les escales metàl·liques

Aquesta és l'entrada nova, per on anàvem al "pati" els migdies

La idea inicial d'aquest post precisament no va ser un post, sinó que vaig voler recuperar la meva càmera de fotos, que tenia abandonada, i se'm va acudir pujar al Park Güell, que no ho havia fet des de feia anys, i menys per la zona que ho vaig fer. I és que una de les coses que sempre explico de la meva escola és que a l'hora del pati (abans de dinar, mentre dinaven els petits de 1er a 4rt) anàvem al parc, un tros del parc que era el nostre pati, un pati sense reixes ni tanques, enmig del bosc, on exploràvem, passejàvem, jugàvem, ens embrutàvem, on molts nens jugaven a futbol a la sorra, sense gaires límits, i on vam aprendre coses com que hi havia uns senyors que els agradava ensenyar-nos la tita i que el millor que podíem fer era cridar-los que la tenien ben petita...! Em considero una privilegiada per haver pogut tenir aquest pati. Avui és tot ple de turistes, visitants, i també alguns veïns que hi vénen amb criatures, amb el gos, o amb el llibre. Aleshores era la zona dels exhibicionistes, que li dèiem nosaltres. Més avall hi havia zona de drogoaddictes, i semblava que més enllà hi havia prostitutes. Segur que hi ha gent que pot certificar o invalidar aquestes consideracions. Jo només escric el que sabíem una colla de nens i nenes de menys de 14 anys que no havíem vist el món per un forat.

  

I aquest era el nostre pati, els nostres dominis fins els 14 anys