Botigues (o "quan de temps ha de passar fins que deixem d'excloure'ls?")

Sembla que segueixen desapareixent les botiguetes de tota la vida. Com en deien fa uns anys per fer-ne certa promoció, botigues de barri. Els que les defineix (o definia?) no és que estiguin al barri (absolutament totes es troben a un barri o a un altre, oi?). Això anava més enllà: un tracte especial, proper, darrera el taulell gairebé sempre un senyor i/o una senyora, sempre d'edat avançada, i que vivien a sobre o ben a prop de la botiga, eren del barri. El tracte arribava a una confiança màxima, fins al punt que amb 10 o 12 anys quan jo baixava de l'escola a vegades m'estava a la merceria de sota casa esperant que arribessin els pares, tafanejant els fils i els botons.

N'hi ha que encara aguanten!

Bé, la qüestió és que veiem com desapareixen papereries, fleques (de les de veritat), botigues de roba (aquelles que no formaven part d'una cadena de botigues internacional), sabaters, o merceries. I un dels motius principals, malgrat la crisi, és que no hi ha relleu generacional. Els fills i les filles han vist que era molt esclau tenir un negoci i tirar-lo endavant, treballant més hores que un rellotge, i sense que això et permeti tenir una segona residència...!

Però ara, a la Vila, malgrat que tothom sap que hi ha locals maleïts que obren essent una botiga de complements i al cap de dos mesos han passat a ser un botiga de venda-de-fundes-per-a-mòbils-iphones-ipads-i-ebooks... que ja veus que no durarà gaire, també hi ha petits negocis que ara ja fa anys que van obrir, i sembla que són les noves botigues de barri. Em refereixo a botigues modernes, amb productes moderns, roba fashion, menjars originalíssims, o productes especials i únics.

Això està bé, evidentment, millor això que no pas que et quedin tots els locals del voltant de casa deshabitats i desaprofitats, sense vida, inerts. Però ja fa dies que penso en una altra cosa, que em sembla que tothom ha de començar a ficar-se al cap, a assumir i assimilar... recordeu aquella època en què les botigues d'aliments (la botiga de queviures de tota la vida, els primers súpers de les nostres vides, els que eren un negoci familiar), els colmados, perillaven i veien la seva fi a causa de les grans superfícies, els hipermercats als afores de la ciutat (ni tan sols als afores del barri)?! Doncs ho hem superat. Seguim tenint els súpers de barri! Sabeu aquells que obren fins les 11h de la nit entre setmana? Que no tanquen els migdies, i poques hores els diumenges? Els que els dissabtes aguanten oberts fins les 12h de la nit, i et salven d'un compromís quan vas a sopar a casa d'uns amics, i no tens ni una cervesa per portar-los? Doncs no ho oblideu, aquests són els hereus de la ja vella botiga de queviures que feia uns horaris inacabables, que era una mica més car que súpers més grans però et solucionava més d'un dinar i un sopar.

Així doncs, ja podeu deixar de dir-li paki (en francès és la forma racista per insultar a la gent d'origen àrab -no entraré a debatre aquest darrer terme-) o badulaque (paraula correcta, castellana, recuperada per al doblatge de “Los Simpsons”, però que significa afeite compuesto de varios ingredientes, que se usaba en otro tiempo; persona necia, inconsistente; persona impuntual en el cumplimiento de sus compromisos, o samfaina, tot segons la RAE). Ara ja en podeu tornar a dir súper, o botiga, sempre acompanyat dels clàssics de baix, d'aquí al costat, o de la cantonada. Un exemple, per deixar-ho clar: "Ostres! Ens hem quedat sense arròs! Baixo un moment a comprar-ne al súper de la cantonada!".

Ens entenem, oi?