Apunts de cuina

El meu gaspatxo

Pot semblar mentida, però és totalment cert, mai havia fet gazpacho. I fa un dies em va agafar per aquí. I de tant fàcil que em va resultar no vaig poder evitar de pensar que no he fet res més que perdre el temps a la vida!

Bé, crec q el gaspatxo, com a crema de verdures que és, cadascú se la pot fer al gust. I resulta que per pura casualitat, jo vaig encertar el meu a la primera. Segur que tots i totes sabeu com fer-lo, jo us explico com ho vaig fer jo:

Uns 6 tomàquets vermells, una mica més de mig cogombre, una ceba tendra tirant a gran (és més suau que la ceba, que sempre m'ha costat una mica), mig pebrot petit verd i un quart de vermell (dels grans), i també dues torrades (de pa integral) remullades amb aigua, un pessic de sal i un rajolí d'oli, i finalment una mica d'aigua si voleu aclarir-lo una mica. Vaig tallar totes les verdures i ho vaig triturar amb la batedora, i després hi vaig afegir el pa, la sal i l'oli. I al primer tast em va semblar perfecte de gust (el meu).

Això sí, per al proper ja m'he fet una nota mental: escaldar els tomàquets i pelar-los, i treure les llavors del tomàquet i el cogombre, per a la pell del pebrot ho seguiré estudiant... Tot plegat és perquè vaig haver de colar-lo, que va costar força estoneta, per la quantitat de pell i llavors que hi havia, i aleshores també va quedar més líquid. Per això ja us recomano ara no afegir-hi aigua fins al final de tot!

Per cert, i ben fred, amb ou dur triturat i la resta d'acompanyants habituals del gaspatxo... boníssim!

Les de l'esquerra són pardines

D'altra banda, i el mateix dia del gaspatxo, se'm va acudir de fer-me llenties. M'explico. A mi m'agraden les llenties pardines, unes de petitetes, però de pot, ja cuites, sovint no se'n troben. Així que vaig veure el paquet de llenties al súper i vaig motivar-me.

Vaig mirar una pila de blocs i pàgines de receptes, però clar, la majoria eren receptes de llenties guisades. Em va costar més trobar com fer-les, per després aprofitar-les per fer amanides. Bé, ja sabia que s'havien de bullir, amb alguna espècie, però volia veure quines espècies hi posava la gent. Al final va resultar que l'única espècie que tenia al rebost era llorer, una de les que s'hi posaven, així que no vaig haver de buscar més.

No us poso referències de pàgines perquè en vaig mirar tantes que tan sols us puc dir el que en vaig treure de profit per a fer-me les llenties. La cosa és facilíssima. Bullir-les entre 1 hora o hora i mitja (us recomano mirar abans de fer l'hora, jo ho vaig fer, els faltava una mica, i després se'm van fer un pèl massa). Alguns consells, però, que vaig trobar i s'han de tenir en compte: les llenties les heu de posar a l'aigua encara freda, i quan arrenquin el bull, afluixar el foc al mínim (sense que deixin de bullir). Poseu-hi força aigua d'entrada, perquè si n'haguéssiu d'afegir trencaríeu el bull. I al principi remeneu-les de tant en tant, però quan ja estan bullint feu-ho el mínim possible, sinó la pell es separa més fàcilment de la llentia. Ah, i saleu-les cap al final de la cocció. I encara una altra cosa, les llenties pardines no necessiten estar en remull abans!

Em van quedar bones, malgrat que vaig posar una fulla i mitja de llorer, i em van quedar una mica massa perfumades pel meu gust. A la propera ho provaré amb llorer i farigola. Ja us ho explicaré.