Unes ratlles per a la Tati

Trasbalsada. Aquesta és la paraula. Feia setmanes que em vaig adonar que no estava fent el programa de ràdio. Primer vaig pensar en una breu baixa. Al cap de poc ja em vaig adonar que no era breu. Aleshores em vaig començar a preocupar. Preocupar?, us preguntareu, Però si ni la coneixia! Doncs sí, a preocupar. Així que vaig remenar per internet, a veure què trobava, i ho vaig comentar a algunes persones de confiança. Vaig trobar que havia tingut càncer feia uns anys. I vaig confiar que, si el malparit havia tornat, l'aconseguiria superar, com semblava que ja havia fet abans. Al cap de poc, em vaig adonar que als anuncis del programa ja no hi posaven el tall amb la seva veu, ni deien el seu nom. Vaig començar a patir. Fa cinc dies, em van confirmar el que em temia: té càncer, i sembla que no té bona pinta. Ostres, no. El dimarts o el dimecres em plantejava escriure-li a través de les xarxes alguna ratlla de suport, perquè sabés que fins i tot desconegudes com jo, simples oients, la tenim present, i li enviem energia positiva. Em semblava un punt frívol fer-li arribar un missatge d'aquesta manera, així que encara no m'havia decidit. No hi he sigut a temps. I ara, quan he fet una piulada per recordar-la, en escriure Tati m'apareixia la possibilitat de citar la seva personalitat de Twitter. Demà tornarem a somriure, però ara em cauen algunes llàgrimes... se m'han escapat.