Mirem-nos als ulls

Des de la denúncia pública que va fer la Maria Rovira d'una agressió sexual, a la que s'hi va afegir la de la Júlia Brosa, vaig veient paral·lelament articles d'homes, i de dones, que van més enllà del clàssic “ànims, això ho hem de canviar, vinga som-hi”, i demà ja no ens en recordarem, sinó que superen els nivells mínims que sempre he sabut que podia esperar de molts homes que conec, que veiessin com tots, ells, també moltes de nosaltres, tenim massa actituds masclistes habitualment, i que ens repetim que no és tant greu. I gràcies al meu activisme polític, i darrerament a través dels seus testimonis i dels articles que se n'han derivat, d'una forma més intensa, jo també he reflexionat i m'he fet més conscient del masclisme quotidià (micromasclismes) que ens oprimeix a tots i totes cada dia. És per això que també m'he decidit a explicar obertament la vegada que em van agredir sexualment.

He de començar dient que fins ara, quan ho explicava a algú, deia que m'havien intentat agredir. Això bàsicament volia dir que no va arribar a la penetració. I perquè la paraula “violació” és molt gruixuda, fins i tot si ho lligues a “intent de”. Així de lamentable. Em va passar fa anys, potser en tenia uns 19 o 20. I havia begut. Per això sempre he tingut el sentiment aquell de “jo en tinc part de culpa”.

Devia ser un divendres o dissabte. Sortia amb uns amics de festa, a algun bar i a la discoteca després. Era aquesta època de la vida en què no pares per casa a cap hora. I menys de nit. Vam anar a una discoteca que hi havia (o hi ha) al carrer Tarragona. No hi vam anar gaires vegades, però en un moment determinat ens va agafar per aquí, variant la nostra zona d'oci nocturn habitual, la zona de Marina. Vam beure, ballar, i passar-nos-ho bé.

En marxar, probablement passades les 5 del matí, jo era l'única que agafava la Línia 3 del metro des de la parada de Tarragona fins a Fontana (nou parades). Així, amb el metro pràcticament buit, vaig entrar i vaig anar a seure directament. Estava esgotada, sobretot perquè l'alcohol encara em feia efecte. Pocs minuts després no podia aguantar els ulls oberts, així que asseguda i tot em vaig adormir lleument. O potser no tant lleu. Però de seguida (crec) em va despertar una mà que em tocava. Un home estava assegut al meu costat, tocant-me per sobre la roba. Vaig apartar-li les mans, ell insistia i vam forcejar fins que em va llençar al terra del vagó, amb ell a sobre. Jo hauria pogut beure molt d'alcohol, o molt poc, però de seguida vaig sentir (i parlo de sentiments) que m'intentaven violar. I la meva veu interior em deia: “ni de conya ho aconseguirà aquest cabró”. Així que vaig treure tota la força que tenia, i quan no podia fer altra cosa vaig arribar a mossegar-li el braç (m'havia quedat gravat aquest darrer recurs per una escena de Gent del barri). Al final, quan el metro s'aturava a una parada, va baixar corrents del metro i va fugir. Sempre he interpretat que va desistir. Massa esforç per culpa de la meva resistència. I diria que “per sort”, però no, no va ser sort, va ser que he resultat ser de les persones que reacciona. Perquè hi ha qui es paralitza, la por paralitza. I des d'aquell dia vaig sentir un alleujament pel fet de pensar: “com a mínim m'ha servit per saber que no em quedo paralitzada”. Això és ser dona, també.

Però fins aquí l'agressió directa. Perquè quedava el que en certa manera em va afectar més. Quan l'home havia marxat, em vaig aixecar, molt disgustada i espantada, i vaig veure que el metro era dels que tenen els vagons units. Vaig veure (per sorpresa de tots els que llegiu) que al principi del metro hi havia unes sis o set persones assegudes. Així que d'entrada, com a molt, m'havien estat agredint a dos vagons d'on eren aquestes persones. Seguien asseguts allà. M'hi vaig acostar, mostrant inevitablement encara el meu nivell d'alcohol, barrejat amb la por pel que m'acabava de passar, dient-los “ajudeu-me siusplau, m'han intentat violar”, entre plors i sanglots. Tots (i totes) van girar la cara, literalment van mirar cap a una altra banda. No m'ho podia creure. Encara més disgustada vaig veure que just el metro estava parant a Fontana. Realment tot devia haver passat molt ràpid. Vaig sortir disparada del vagó, deixant a aquelles persones que desitjo que mai més hagin estat en una situació similar (no hauran servit per a res als agredits, i molt als agressors).

Encara recordo com arribava al vestíbul de dalt de Fontana, ja sense por, sinó amb una ràbia com no he sentit gaires vegades, enfadada fins a no poder més, indignada. Vaig passar com un huracà mirant a la taquilla (quan estava al costat dret de la sortida), cap als treballadors que hi havia allà, cridant que tot era una merda, que no hi havia seguretat, que m'havien agredit, i que ningú m'havia ajudat. Les persones que hi havia allà van reaccionar, em van frenar. Em van fer seure i calmar-me, em van portar una til·la. Em van demanar què m'havia passat. Els ho vaig explicar entre plors i sense detalls. Quan estava més calmada em van recomanar que ho denunciés a la policia ("vés a la comissaria de Lesseps"). I vaig marxar directe cap a casa. Ja devia ser hora d'esmorzar.

En cap moment em vaig plantejar seriosament anar a posar una denúncia. Perquè jo en tenia gran part de culpa, que m'hagués passat allò. Havia begut molt. I m'havia adormit al metro. Així és com sé que se sentiran moltes noies joves inevitablement, ara encara, igual que fa més de 10 anys, quan em va passar a mi. Ara tinc molt clar que no em van “intentar agredir”, i que no “vaig buscar-m'ho”, sinó que un home va triar agredir-me sexualment enlloc d'ajudar-me (o ignorar-me!), i que algunes persones, que alguns en dirien “testimonis”, “tercers no participants”, potser fins i tot “covards”..., van triar no mirar d'impedir-ho. Van triar no mirar.

Amb el que explico l'únic que vull és que serveixi per tal que més dones i homes treballin per la igualtat real, contra el masclisme, el més visible i el quotidià, el que s'amaga i el que no fa ni vergonya mostrar, contra els que miren cap a una altra banda, per fer reflexionar als que prefereixen pensar que és l'excepció quan és el dia a dia de totes, i de tots, perquè així ens fem conscients que no és una cosa “estranya”, “rara”, que no passa habitualment. Perquè sí, passa, cada dia, a tot arreu. Canviem-ho.

Us enllaço aquí alguns articles relacionats:

Comentaris

  1. Una abraçada filla. Amb el sentiment de no haver entés prou bé el que t'havia passat i la ràbia de veure que segueix passant a tantes dones.

    ResponSuprimeix
  2. El teu gest m'admira, Alba. Sense odi cap al violador ni cap als covards que et van negar l'ajuda, però amb la fermesa d'explicar les coses tal com són.

    ResponSuprimeix
  3. Estimade nebode,em dejas parat I no comprenc com has aguantat tots aquets anys sense comunicarte em els teus pares o familia I amics intims el que verdederament et va pasar.Aquet fet es cosa de cade dia en grans ciutats I no tan grans I la reaccio (ono reaccio del public) al metro,donc no em sorpren gens ni mica,aqui on jo vic pasa cade dia,dingu es vol trovar involgut em res de res I nom I a cap sentit de ciudadania o reaccio I tot-tom continua enganxat al mobil,tablet o diari I ja et poden estar asesinan que no es vellugaran.Tampoc dingu s'axeca per oferir u seient a dones embracades o vells com jo I inclos els escolars no s'axecan per res o dingu.El qu'et va pasar es un dels mals de joventut que tots em tingut mes o menys,jo mateix he comatut moltes equivocacions I mal ratos.La teva reaccio a sigut ovlidar el pasat I a retornat al fer-te mes gran I reflexionar,pro no tinguis cap dubte de que fou la reaccio normal,jo et podria explicar moltes coses que m'han pasat a mi I que ni siquiera la meva mare a sapigut I aixo que jom I tenia molte comfiance.La rabia es que no poguem canviar l'actitut de las persones,segurament aquella gent que van veure el que pasabe,van pensar,un alter borraxa o vaix l'influencia de drogas....no t'envoliquis !! I es axis com la majoria I pensa.T'estimo molt I are mes pro es tingut valor de retornar a aquet desagradble success. de tot cor, Joan

    ResponSuprimeix

Publica un comentari